El Pakistan del nord és un territori que et deixa, literalment, sense paraules. Travessar la carretera del Karakorum -la més alta del món- és com endinsar-se en un immens llibre de geologia i aventura, on cada revolt et regala un paisatge nou. He tingut la sort de dormir sota el Nanga Parbat de 8.125 m i veure de ben a prop altres gegants de més de vuit mil metres com el Gasherbrum o el K2 (el segon cim més alt del món) que, tot i amagat sovint darrere els núvols, imposa només de saber que és allà.
A les valls de Hunza i de Nagar, la vida transcorre amb una calma que contrasta amb l’extrema virulència del riu Indus i els vessants verticals que semblen caure (a voltes de veritat) sobre la carretera. A prop de Passu, les agulles de roca s’enfilen cap al cel com si fossin catedrals naturals, i caminar per sobre dels antics ponts penjants és una experiència que et posa a prova.
Però aquest viatge també té l’altra cara: esllavissades per culpa del desglaç de les glaceres que tallen els camins ja molt atrotinats, controls militars constants, i escortes de l’exercit en alguns trajectes i la sensació que la seguretat al nord-oest del país és fràgil amb els talibans fent de les seves. La natura i la història d’aquest lloc recorden a cada pas que no és una destinació fàcil ni còmoda, i que cal viatjar-hi amb respecte i amb ulls ben oberts.
Marxo amb la sensació d’haver viscut una aventura autèntica i irrepetible: he vist muntanyes que són mites de l’alpinisme i he après que la bellesa més intensa sovint conviu amb la fragilitat més punyent. Un viatge que no deixa indiferent i que es queda gravat, per sempre, dins la memòria.
