Les Açores… un lloc lluminós i màgic, oi? Aquest Cap d’Any vaig tenir la sort de celebrar-lo a l’illa de São Miguel, la joia verda de l’Atlàntic. La llegenda parla del famós anticicló de les Açores, però jo us puc confirmar que aquest anticicló devia estar de vacances: en set dies, només un dia el sol va guanyar als núvols i ens va regalar el luxe de gaudir de tota l’esplendor d’aquesta illa. La resta? Un festival de boira espessa i pluja que, sorprenentment, va fer que l’experiència fos encara més autèntica.
L’únic dia assolellat va ser la darrera jornada, talment com un premi: el verd de les muntanyes, les hortènsies (sí, fins i tot a l’hivern fan goig!) i els cràters volcànics es van finalment il·luminar. Després de tres intents vaig poder contemplar les Sete Cidades, des del Miradouro da Vista do Rei, amb el paisatge de postal de les seves dues llacunes, una blava i una (teòricament) verda, que semblen sortides d’un conte de fades. I què dir de les fonts termals? Els dies de pluja no em van frenar. Submergir-se amb l’aigua ben calenta al bell mig d’un bosc de falgueres arbòries és tot un luxe. També cal explorar Furnas, un lloc on el vapor surt literalment de la terra i on és famós el cozido das Furnas, una mena de carn d’olla nostrada que es cou sota terra amb l’escalfor volcànica. I el te de Gorreana i les plantacions de pinyes tropicals, les úniques plantacions (administrativament) d’Europa.
Malgrat la pluja, São Miguel em va agradar. Fins i tot quan el cel descarregava, vaig gaudir d’aquesta màgia humida que fa que tot sembli ben viu. Amb un munt de fotos a la butxaca on hi ha més núvols que sol, puc dir que començar l’any a São Miguel ha estat excel·lent decisió. Açores, un paradís de boires i verds infinits, on espero tornar, però, si pot ser, amb una mica menys de pluja i amb un sol més generós.
I a tothom… bona entrada d’any!
