Si algú m’hagués dit que per tancar l’any acabaria en un lloc de ciència-ficció, no m’ho hauria cregut. Però aquí estic, de tornada de Xangai (o Shanghai), i encara estic intentant processar tot el que he vist. Ha estat, sense cap mena de dubte, una sorpresa de mega ciutat -25 milions d’habitats- on conviuen la precisió tecnològica més puntera i una atenció humana difícil de descriure.
El que més m’ha impactat de Xangai és la seva tecnologia pragmàtica. Dins aquest monstre vibrant no cal portar diners ni tan sols targetes de crèdit, ja que tot ho portes a la butxaca amb el mòbil. Passejar per l’artèria comercial del Bund al capvespre, amb els gratacels de Pudong il·luminant-se davant dels teus ulls com si fossin un espectacle de neó gegant, et deixa literalment amb la boca oberta. És impossible no sentir-se petit davant la majestuositat de la Torre de la Perla Oriental o la Torre de Xangai amb el seu mirador més alt del món a 562 m on vaig poder fotografiar tots els grans gratacels com si fossin miniatures.
Una de les coses que més m’ha fascinat és el metro de Xangai. I si la seva extensió ja impressiona amb més de 840 km de túnels, les xifres reals del metro de Xangai són, directament, de vertigen! Estem parlant d’un gegant de la logística que compta amb 20 línies en funcionament i una xarxa que ja supera les 500 estacions, connectant cada racó d’aquesta metròpoli infinita. És una bogeria pensar que cada dia mou una marea humana de més de 12 milions de passatgers; és com si tota la població de Catalunya i Aragó pugés i baixés dels vagons diàriament! El punt culminant d’aquest formiguer hiperconnectat el vaig viure prop del meu hotel a l’estació de People’s Square: un nus neuràlgic on conflueixen més de mig milió de persones cada dia. Veure aquell flux constant, ràpid i perfectament organitzat de gent és un espectacle en si mateix que et deixa totalment aclaparat i et fa sentir que el transport urbà si pot ser eficient.
I enmig de tanta modernitat, els carrerons de la Ciutat Vella plens de cistelles de bambú on cuinen els Xiaolongbao (uns farcellets de massa farcits de brou que són pura glòria) i l’arquitectura clàssica dels jardins de Yuyuan.
En resum, Xangai no s’explica, es viu. M’ha sorprès, m’ha enamorat i m’ha rebentat tots els esquemes del fàcil que pot ser fer turisme sense saber res de l’idioma local. Si busqueu una destinació que et faci vibrar de veritat per començar l’any, dei de buscar: Xangai és la resposta… i amb vol directe des de Barcelona!
Bon any a tothom!











