Hi ha viatges que es fan per descansar, n’hi ha que es fan per descobrir, i n’hi ha que, sense buscar-ho massa, acaben sent una bona combinació de paisatge, poblets de postal i plats que et reconcilien amb el món. Això és exactament el que m’ha passat en aquests vuit dies de Setmana Santa entre l’Alsàcia francesa i la Selva Negra alemanya.
Ha estat un viatge amb cotxe d’aquells que entren pels ulls des del primer moment. D’una banda, els pobles alsacians, tan ben arreglats i acolorits que semblen fets expressament perquè els miris embadalit a cada cantonada. De l’altra, la Selva Negra, amb aquell punt més muntanyós, més forestal, més de “carretera 500” panoràmica, miradors, muntanyes, llacs i aire fred que et desperta de cop.
L’Alsàcia m’ha regalat sobretot poblets preciosos. Passejar per pobles com Colmar, Riquewihr o Eguisheim durant la primavera és una delícia. Les façanes de colors, les flors als balcons i les teulades punxegudes et transporten a una altra època. És com entrar dins d’una il·lustració infantil.
La Selva Negra (Schwarzwald), en canvi, té una altra energia. Aquí el protagonisme el tenen els boscos infinits, les carreteres que serpentegen entre vessants, i que convida a fer ruta, a enllaçar parades, a pujar cap a un mirador, acostar-se a un llac, baixar després a un poble i tornar a enfilar-se cap a una altra vall. Una caminada vora el llac Titisee, la visita a les cascades de Triberg o l’esplèndida ciutat de Friburg son parades obligatòries. El so de l’aigua i l’olor de bosc humit són la millor teràpia per carregar piles!
I és també un viatge pel paladar. A l’Alsàcia no ens hem pogut resistir a una bona Flammekueche (aquella mena de pizza finíssima amb crema, ceba i cansalada). A la Selva Negra el premi se l’emporta el pastís Schwarzwälder Kirschtorte (el pastís de la Selva Negra original). Nata, cireres, xocolata i aquell toc de kirsch… és simplement glòria beneïda. I per dinar o sopar unes bones salsitxes alemanyes que n’hi ha de moltes menes.
He tornat amb aquella sensació que deixen els viatges rodons: haver vist molt, haver gaudit pujant muntanyes plenes de neu i visitar poblets encantadors. De vegades, la fórmula de la felicitat viatgera mig improvisada és bastant més simple del que sembla.