Aquests dies he acabat dues formacions que m’han deixat cansat, sí, però sobretot satisfet. Han estat dues setmanes intenses, d’aquelles que obliguen a aturar-se, mirar què està passant al nostre voltant i reconèixer que la docència universitària ja no pot continuar fent veure que res no ha canviat.
Hem parlat sobretot d’intel·ligència artificial (IA), però en realitat hem parlat de moltes més coses: d’avaluació, de confiança, de cansament docent, de grups grans, de Campus Virtual, de feedback, de treball autònom, de presencialitat, d’exigència i, sobretot, de com mantenir viu el sentit de l’aprenentatge en un moment en què qualsevol estudiant porta a la butxaca un assistent capaç d’escriure, resumir, programar, traduir, comparar i donar respostes aparentment impecables.
El primer curs, centrat en l’avaluació continuada en temps d’IA certificat per l’IDES de la UAB, ha estat gairebé un exercici de realisme docent. No es tractava de demonitzar la IA ni de celebrar-la acríticament, sinó d’acceptar el xoc de realitat: si només avaluem productes finals digitals, arribem tard. Cal mirar processos, decisions, errors, justificacions, iteracions i capacitat de defensa. Cal recuperar evidències d’aprenentatge que no siguin simplement un text ben escrit. I cal fer-ho, a més, sense carregar encara més una motxilla docent que ja va prou plena.
El segon curs, dedicat al disseny d’assistents d’IA personalitzats certificat per l’IDP de la UB, m’ha semblat especialment estimulant. Aquí el canvi de mirada és molt potent: no es tracta només de “fer servir ChatGPT”, sinó de començar a dissenyar petits sistemes docents. Tutors socràtics, assistents per generar preguntes, creadors de casos, tutors documentals amb NotebookLM, eines de suport per a TFG, simuladors, rúbriques, feedback formatiu… De cop, la IA deixa de ser una joguina espectacular i es converteix en una peça més del disseny docent.
Una de les idees que més m’emporto és aquesta: no hem de preguntar-nos només què pot fer la IA, sinó què volem que continuï fent el professorat. I aquí la resposta és clara. El professorat no desapareix; canvia de lloc i, sobretot, de rol. Potser haurà de corregir menys coses mecàniques, però haurà de dissenyar millor. Potser haurà de perseguir menys trampes, però haurà de construir activitats més significatives. Potser haurà de parlar menys de prohibicions i més de criteri, responsabilitat i traçabilitat.
També m’ha agradat comprovar que el professorat que participa en aquestes formacions no ve només a “aprendre eines”. Ve amb dubtes reals, amb problemes concrets, amb una barreja molt humana d’interès, cansament, escepticisme i ganes de trobar solucions. I això dona molt sentit a la feina. Perquè la formació no ha estat una exhibició tecnològica, sinó una conversa col·lectiva sobre com podem continuar fent bona docència en un escenari que s’ha mogut sota els peus.
Surto d’aquestes dues setmanes amb una convicció més clara: la IA no resoldrà per si sola els problemes de la universitat, però ignorar-la farà els problemes més grans. Ens obliga a repensar l’avaluació, a pujar el llistó de les activitats, a fer més visible el procés d’aprenentatge i a recuperar el valor del contacte humà, del criteri expert i de l’acompanyament «físic» docent.
I, personalment, també surto amb una mica d’orgull. Perquè enmig del soroll, de les presses i de la sensació que tot canvia massa ràpid, hem aconseguit crear un espai per pensar, provar, equivocar-nos, riure una mica i imaginar una docència millor. Que no és poca cosa.
Ara toca continuar amb els «agents». Amb calma, però sense badar. I (probablement) pensar amb una mini-formació per a la meva facultat per d’aquí uns dies